Avui fa dos anys, el Constitucional va amputar l'Estatut
Va invalidar 14 articles i va reinterpretar 27 punts més de l'articulat
Pòsits de la polèmica són el debat del pacte fiscal i l'augment de l'independentisme
Al Tribunal Constitucional se l'esperava des
de feia temps. Quatre anys, ni més ni menys, per decidir què s'havia de
fer amb l'Estatut que, des que es va aprovar en referèndum el juny del
2006 substituïa la que havia estat la norma fonamental del règim jurídic
català des del 1979. Quatre anys de deliberacions, un període
inusualment, injustificadament llarg, per decidir el recurs presentat
pel PP, que qüestionava 114 dels 223 articles que integraven el text, a
més de 9 disposicions addicionals i 2 de finals. Quatre anys de remenar la patata calenta,
i amb algun dels magistrats confiant a poder plegar abans d'haver
d'empassar-se el gripau, pendents com estaven d'una renovació sempre
ajornada.
Els quatre anys van acabar aquell dilluns en què el TC va dictar sentència. L'alt tribunal, amb un membre recusat i quatre amb el mandat caducat des de feia anys, inclosa la presidenta María Emilia Casas, i sense haver reemplaçat encara el magistrat Roberto García-Calvo, mort el 2008, parlava finalment: deixava sense validesa jurídica la definició de Catalunya com a nació del preàmbul del text, invalidava 14 articles –un totalment i la resta de manera parcial–, en reinterpretava 23 més i 4 disposicions addicionals, i validava la resta de la norma.
La difusió de la sentència va generar els escarafalls habituals entre els partits catalans, la majoria dels quals van considerar que el TC havia tocat el moll de l'os. El llavors president, el socialista José Montilla, contemporitzava i insistia que el 95% del text havia estat validat, però que ell el volia “tot”. El líder de l'oposició, Artur Mas, feia una crida a sortir al carrer i se sumava a la convocatòria per la manifestació massiva del 10 de juliol, i assegurava a més que els enemics de l'Estatut no se sortirien amb la seva. Joan Puigcercós, líder d'ERC, advertia que la decisió del TC faria créixer l'independentisme, i ICV, a través de Joan Herrera, demanava un altre referèndum. Que no s'ha fet, és clar.
De tot això, en fa avui dos anys, que han permès constatar que hi va haver molts focs d'encenalls. No podia ser d'una altra manera: la divisió de poders, quan es pronuncien els tribunals, deixa al legislatiu el dret a recórrer, si s'escau, a una instància superior, que no és el cas, i a picar de peus. Si hi afegeixen que el cicle electoral postsentència va canviar l'escenari de dalt a baix i que ara tothom sap, o això creu, què és la prima de risc, s'entén el segon terme en què ha quedat el que havia de ser el cavall de batalla del catalanisme, abocat ara a la negociació per assolir un pacte fiscal que superi la fita estatutària pel finançament.
El PP, impulsor de la retallada –llavors era de l'Estatut, del que parlàvem quan dèiem retallada–, va convertir-se en tercera força a Catalunya pocs mesos després del pronunciament del TC, i el govern convergent de Mas hi flirteja aquí i a Madrid, mentre el PSC, amb Montilla retirat al Senat, prou feina té per reconstruir-se després d'una successió de daltabaixos tan abrasius per al partit com el procés de decisió sobre l'Estatut. Pel que fa a l'alt tribunal, en els dos anys posteriors finalment s'ha renovat aquells quatre magistrats que encadenaven pròrrogues, però ara torna a restar pendent renovar-ne un altre terç.
El TC, per cert, encara té feina referida a l'Estatut. En aquests dos anys –en què hi ha hagut altres sentències judicials que han aplicat la doctrina dictada en aquella, sense anar gaire lluny, la que fa quatre setmanes va retallar el reglament d'ús del català a l'Ajuntament de Barcelona o l'últim clatellot, acabat de sortir del forn, del Suprem a la immersió lingüística–, el Constitucional ha desestimat les altres demandes contra la norma catalana, les presentades pels governs de les Illes, el País Valencià i Aragó, primer, i posteriorment, la del Defensor del Poble i les de Múrcia i la Rioja, totes remetent-se a la sentència del 28 de juny del 2010.
La reacció, en tot cas, ha estat una remor de fons. Perquè el temps i les enquestes han acabat donant la raó a Puigcercós, l'altre líder, amb Montilla, desaparegut de la primera línia víctima de la rebregada electoral al tripartit. Sí, Puigcercós tenia raó: l'independentisme creix, com ho constata el Centre d'Estudis d'Opinió. Que li ho diguin si no a Laporta, que acabava mandat al Barça l'endemà de la sentència, i ara és regidor a Barcelona i diputat al Parlament, a on va arribar muntat sobre el cavall de batalla. Ara, però, vol tornar al Barça.
EL PUNT-AVUI
Els quatre anys van acabar aquell dilluns en què el TC va dictar sentència. L'alt tribunal, amb un membre recusat i quatre amb el mandat caducat des de feia anys, inclosa la presidenta María Emilia Casas, i sense haver reemplaçat encara el magistrat Roberto García-Calvo, mort el 2008, parlava finalment: deixava sense validesa jurídica la definició de Catalunya com a nació del preàmbul del text, invalidava 14 articles –un totalment i la resta de manera parcial–, en reinterpretava 23 més i 4 disposicions addicionals, i validava la resta de la norma.
La difusió de la sentència va generar els escarafalls habituals entre els partits catalans, la majoria dels quals van considerar que el TC havia tocat el moll de l'os. El llavors president, el socialista José Montilla, contemporitzava i insistia que el 95% del text havia estat validat, però que ell el volia “tot”. El líder de l'oposició, Artur Mas, feia una crida a sortir al carrer i se sumava a la convocatòria per la manifestació massiva del 10 de juliol, i assegurava a més que els enemics de l'Estatut no se sortirien amb la seva. Joan Puigcercós, líder d'ERC, advertia que la decisió del TC faria créixer l'independentisme, i ICV, a través de Joan Herrera, demanava un altre referèndum. Que no s'ha fet, és clar.
De tot això, en fa avui dos anys, que han permès constatar que hi va haver molts focs d'encenalls. No podia ser d'una altra manera: la divisió de poders, quan es pronuncien els tribunals, deixa al legislatiu el dret a recórrer, si s'escau, a una instància superior, que no és el cas, i a picar de peus. Si hi afegeixen que el cicle electoral postsentència va canviar l'escenari de dalt a baix i que ara tothom sap, o això creu, què és la prima de risc, s'entén el segon terme en què ha quedat el que havia de ser el cavall de batalla del catalanisme, abocat ara a la negociació per assolir un pacte fiscal que superi la fita estatutària pel finançament.
El PP, impulsor de la retallada –llavors era de l'Estatut, del que parlàvem quan dèiem retallada–, va convertir-se en tercera força a Catalunya pocs mesos després del pronunciament del TC, i el govern convergent de Mas hi flirteja aquí i a Madrid, mentre el PSC, amb Montilla retirat al Senat, prou feina té per reconstruir-se després d'una successió de daltabaixos tan abrasius per al partit com el procés de decisió sobre l'Estatut. Pel que fa a l'alt tribunal, en els dos anys posteriors finalment s'ha renovat aquells quatre magistrats que encadenaven pròrrogues, però ara torna a restar pendent renovar-ne un altre terç.
El TC, per cert, encara té feina referida a l'Estatut. En aquests dos anys –en què hi ha hagut altres sentències judicials que han aplicat la doctrina dictada en aquella, sense anar gaire lluny, la que fa quatre setmanes va retallar el reglament d'ús del català a l'Ajuntament de Barcelona o l'últim clatellot, acabat de sortir del forn, del Suprem a la immersió lingüística–, el Constitucional ha desestimat les altres demandes contra la norma catalana, les presentades pels governs de les Illes, el País Valencià i Aragó, primer, i posteriorment, la del Defensor del Poble i les de Múrcia i la Rioja, totes remetent-se a la sentència del 28 de juny del 2010.
La reacció, en tot cas, ha estat una remor de fons. Perquè el temps i les enquestes han acabat donant la raó a Puigcercós, l'altre líder, amb Montilla, desaparegut de la primera línia víctima de la rebregada electoral al tripartit. Sí, Puigcercós tenia raó: l'independentisme creix, com ho constata el Centre d'Estudis d'Opinió. Que li ho diguin si no a Laporta, que acabava mandat al Barça l'endemà de la sentència, i ara és regidor a Barcelona i diputat al Parlament, a on va arribar muntat sobre el cavall de batalla. Ara, però, vol tornar al Barça.
EL PUNT-AVUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada