“És una pura constatació de la realitat i està dita des de la fredor de l’observador científic que arriba a la conclusió que cada 24 hores surt el sol”
Diàriament podem constatar com alguns mitjans de comunicació
exploten els instints agressius del nacionalisme espanyol més ranci, en
aquest sentit, Joaquim Maria Puyal, en el documental sobre la Funció Social dels Mitjans de Comunicació, del programa Latituds deTV3,
assegura que “la llau de missatges que rebem de fora ens colonitza
simbòlicament, és una colonització diferent, no ve per les armes, és
molt més discreta, és un degoteig constant, diari. Els nostres símbols,
la nostra llengua, els nostres problemes i els aspectes de la vida
quotidiana, quan els veiem a la pantalla? en quines televisions queden
reflectides?”
Catalunya rep una forta pressió cultural de la resta de mitjans de
l’estat. Entretenir per fer negoci utilitzant si cal valors tòxics està
als antípodes de la comunicació útil per al desenvolupament de la
societat, i aquesta manera de fer ens arriba bàsicament de les
televisions de fora de Catalunya. El català presenta una situació molt
fràgil en els mitjans de comunicació, sobretot en el cas de la
televisió, on les cadenes en castellà sumen una audiència del 75%, i és
aquí on el degoteig diari del que parla Puyal es produeix sense fre.
Joaquim Maria Puyal diu que a l’espectador li hauria d’interessar que
les hores que passa consumint informació dels media fos rendible, com a
consumidors no hauríem de permetre que facin negoci amb missatges que no
ens interessen o que ens embadoquin amb coses que no ens porten enlloc.
Els mitjans públics no són la idea del negoci pel negoci, i això vol
dir fer productes atractius i amb interès. Segons Puyal, a les empreses
privades “els convé anar posant la bota sobre el coll dels mitjans
públics” i les seves estratègies van dirigides a habituar l’espectador,
de televisió particularment, a rebre el missatge de la banalitat, de la
intranscendència i de l’estupidesa, i ens porten a saber coses de
personatges sense cap interès, la qual cosa va en contradicció amb la
idea essencial de divulgar missatges interessants.
Els mitjans
catalans estan en inferioritat de condicions perquè els ingressos que
genera el mercat català són molt més petits que els del mercat espanyol.
Segons explica Joan Maria Corbella, professor d’Estructures i
Polítiques de Comunicació de la UPF, el sistema comunicatiu català té
uns ingressos en el seu conjunt que no va més enllà dels 700 milions
d’euros –comptant els que provenen dels usuaris, les subvencions i la
publicitat-, pràcticament el que factura una cadena privada espanyola
tota sola. La televisió pública catalana compta amb un pressupost d’uns
300 milions d’euros i ha de competir amb la TVE que té un pressupost de
1000 milions d’euros i amb els dos grans grups privats espanyols que
tenen un pressupost d’entre 700 i 800 milions d’euros cadascun.
En el programa s’explica com la comunicació és l’eina essencial per
construir societats pacífiques i dialogants, i d’aquest fet ja se’n van
adonar a la Grècia clàssica, ara els mitjans de comunicació modelen la
imatge que tenim del món, els nostres models i els nostres símbols, però
molts mitjans banalitzen els seus continguts. També analitza la funció
social dels mitjans de comunicació i recull les opinions de diferent
professionals. Núria Almiron,
professora d’estructura de la comunicació de la UPF, explica entre
altres coses, que els grans grups de comunicació han crescut gràcies a
l’endeutament bancari, i que això genera vincles, sinèrgies i interessos
amb el sector financer, la qual cosa els deixa lligats de mans. A més,
posa sobre la taula el fet que empreses de comunicació privades com
Tele5, consideren que no han de complir amb criteris de responsabilitat
social perquè, al·leguen, són empreses comercials.
El professor de secundària Xavier Breil d’Aula Mèdia, assenyala la necessitat de formar i educar els sobre el llenguatge audiovisual. Roger Palà, coordinador de l’Anuari dels Silencis Mediàtics de
Media.cat explica que el que es coneix com a quart poder, està tant en
contacte amb els altres tres que ha deixat de fer la funció de control
d’aquests. David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils,
reflexiona sobre la censura, que assegura, en l’actualitat és el
silencia mediàtic i sobre l’autocensura o la por preventiva del
periodista. Xavier Giró,
codirector del Màster dels Conflictes Armats i Socials de la UAB, diu
que els mitjans acaben seguin els actes i informacions que genera el
poder, i sovint transmeten idees esbiaixades de la societat. Per últim,
Puyal deixa clar que si no tenim llibertat per dir honradament les coses
com creiem que s’han de dir, el que està en joc és la democràcia. Per
tot això és que des de sectors diversos s’impulsen canvis que permetin
utilitzar el potencial de la comunicació pel desenvolupament social.
DIRECTE.CAT
Joaquim Maria Puyal diu que a l’espectador li hauria d’interessar que les hores que passa consumint informació dels media fos rendible, com a consumidors no hauríem de permetre que facin negoci amb missatges que no ens interessen o que ens embadoquin amb coses que no ens porten enlloc. Els mitjans públics no són la idea del negoci pel negoci, i això vol dir fer productes atractius i amb interès. Segons Puyal, a les empreses privades “els convé anar posant la bota sobre el coll dels mitjans públics” i les seves estratègies van dirigides a habituar l’espectador, de televisió particularment, a rebre el missatge de la banalitat, de la intranscendència i de l’estupidesa, i ens porten a saber coses de personatges sense cap interès, la qual cosa va en contradicció amb la idea essencial de divulgar missatges interessants.
Els mitjans catalans estan en inferioritat de condicions perquè els ingressos que genera el mercat català són molt més petits que els del mercat espanyol. Segons explica Joan Maria Corbella, professor d’Estructures i Polítiques de Comunicació de la UPF, el sistema comunicatiu català té uns ingressos en el seu conjunt que no va més enllà dels 700 milions d’euros –comptant els que provenen dels usuaris, les subvencions i la publicitat-, pràcticament el que factura una cadena privada espanyola tota sola. La televisió pública catalana compta amb un pressupost d’uns 300 milions d’euros i ha de competir amb la TVE que té un pressupost de 1000 milions d’euros i amb els dos grans grups privats espanyols que tenen un pressupost d’entre 700 i 800 milions d’euros cadascun.
En el programa s’explica com la comunicació és l’eina essencial per construir societats pacífiques i dialogants, i d’aquest fet ja se’n van adonar a la Grècia clàssica, ara els mitjans de comunicació modelen la imatge que tenim del món, els nostres models i els nostres símbols, però molts mitjans banalitzen els seus continguts. També analitza la funció social dels mitjans de comunicació i recull les opinions de diferent professionals. Núria Almiron, professora d’estructura de la comunicació de la UPF, explica entre altres coses, que els grans grups de comunicació han crescut gràcies a l’endeutament bancari, i que això genera vincles, sinèrgies i interessos amb el sector financer, la qual cosa els deixa lligats de mans. A més, posa sobre la taula el fet que empreses de comunicació privades com Tele5, consideren que no han de complir amb criteris de responsabilitat social perquè, al·leguen, són empreses comercials.
El professor de secundària Xavier Breil d’Aula Mèdia, assenyala la necessitat de formar i educar els sobre el llenguatge audiovisual. Roger Palà, coordinador de l’Anuari dels Silencis Mediàtics de Media.cat explica que el que es coneix com a quart poder, està tant en contacte amb els altres tres que ha deixat de fer la funció de control d’aquests. David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, reflexiona sobre la censura, que assegura, en l’actualitat és el silencia mediàtic i sobre l’autocensura o la por preventiva del periodista. Xavier Giró, codirector del Màster dels Conflictes Armats i Socials de la UAB, diu que els mitjans acaben seguin els actes i informacions que genera el poder, i sovint transmeten idees esbiaixades de la societat. Per últim, Puyal deixa clar que si no tenim llibertat per dir honradament les coses com creiem que s’han de dir, el que està en joc és la democràcia. Per tot això és que des de sectors diversos s’impulsen canvis que permetin utilitzar el potencial de la comunicació pel desenvolupament social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada