Cures intensives per a la Ç

La militància lingüística afirma que s'enfronta a agressions estatals amb el mateix fons que els atacs preconstitucionals

El moviment alerta que l'escull de la normalització és la submissió cultural del país

 

Amb el qüestionament del model lingüístic a l'escola catalana fiblant consciències al país, l'accent reivindicatiu d'aquest 23 d'abril s'ha aguditzat. Àmpliament, l'activisme lingüístic, el moviment de defensa del català, reconeix la porta oberta a l'estroncament de la immersió lingüística, fruït de la sentència estatutària, com l'agressió més gran a la llengua en temps constitucionals. És així que avui, com 30 anys enrere, la militància lingüística ha de facilitar intensivament dosis d'alè civil a una llengua políticament escanyada. Lluny d'haver assolit la normalització, el perill de retrocés és l'estat crònic de la llengua nacional.

Valor i respecte, reptes de país

“Parlar català no dóna els papers, però dóna la nacionalitat”: segons les paraules del president de Veu Pròpia, Pepe Ruiz, l'organització vol difondre aquesta idea, a través de l'experiència d'immigrats que han adoptat la llengua. Ara bé, aquest català d'origen andalús remarca que “és greu que els parlants no mostrin que el català és necessari per viure al país, perquè és la falta de valor el que destrueix una llengua”. En aquesta direcció apunta el conjunt de l'activisme, que, malgrat que té en la incorporació de la immigració a la llengua un eix de treball central, detecta el gran escull de la normalització en els catalanoparlants nadius, concretament, en el que s'anomena l'autoestima danyada. Segons Aureli Argemí, promotor de la Declaració universal dels drets lingüístics, “l'espanyolisme ha treballat per què veiem inútil el català i que, en el fons, ens avergonyeixi”. Elisenda Romeu, presidenta de la Federació d'Organitzacions de la Llengua, fa un pas més enllà: “Passar-se al castellà a la mínima és un acte de submissió, derivat de la submissió a un altre país”.

La llengua, veu del mal històric

En aquest sentit, el cúmul de bufetades rebudes per l'Estat en cada intent d'avenç cap a la normalització, segons l'activisme, ha atiat les tesis independentistes al si del moviment en defensa del català. Tanmateix, la militància lingüística té clar que un estat propi no seria la panacea per a l'ús social de la llengua. “El fràgil equilibri d'una societat bilingüe exigeix una vigilància constant”, valora Roger Buch, membre de la junta d'Òmnium Cultural, a parer del qual “l'estat propi permetria descansar una mica els activistes, però continuaria fent falta enfrontar-se amb mà esquerra als reptes de la modernitat per evitar que el català esdevingui residual”.
Encara avui, el panorama de minorització lingüística fa supurar, segons Blanca Serra, lingüista i històrica activista pels drets nacionals, “una mentalitat constitutivament colonitzadora, l'abús cultural de la qual hem naturalitzat”. De fet, Serra sosté que el bilingüisme integrador propugnat a Catalunya hi respon. També apunta a la feblesa democràtica de l'Estat Daniel Mundet, director de Plataforma per la Llengua, segons el qual “la persecució del català no és desacomplexada, però busca un marc legal que el subordini, en tot cas, a l'espanyol”. Aquesta lògica s'oposa, segons diu, a les democràcies avançades, “amb el respecte als drets lingüístics com a punt bàsic”. D'aquí es desprèn també la valoració d'Argemí respecte al segon Estatut: “No és un retrocés, sinó una explicitació de la realitat espanyola, que mai ha deixat l'esquema de la dictadura: Un estat, una nació, una llengua”.

AVUI